Silenci

A veure si em surten les paraules...

Estic vivint la que potser la setmana més silenciosa de la meva vida. (O no, però ho està sent molt...)

Ara farà una setmana que va marxar en Jordi cap a San Francisco. Va venir la Natàlia i va marxar, i des de llavors que em llevo al matí, em dutxo, faig l'esmorzar, em vesteixo, agafo l'skytrain, canvio al bus, camino fins la feina, i tot això en silenci.

Un cop a la feina, saludo, xerro amb qui faci falta i em poso davant la pantalla de l'ordinador. Així passen les hores amb intervencions puntuals amb els col·legues de feina, i al cap de 8 o 9 hores es fan les 5. Dius "adéu fins demà", agafes el bus, compres llet que no en tens a la nevera, fas transbord a l'skytrain, camines cap a casa i caus rendit al sofà.

És d'hora i decideixes posar una pel·lícula, no et va massa bé internet i acabes escollint entre les que tens al disc dur. Les has vist totes (algunes varies vegades i tot) menys les k fa mandra veure, que les vas deixant passar.

Al final n'esculls una. The Artist; potser la primera pel·lícula muda des de que es va inventar el cinema sonor.
T'adorms mirant-la, i et despertes pensant que al llit hi estaràs millor, tanques l'ordinador i t'envàs a dormir.

Mentre dormo, nosé si dec parlar, de no ser així aviat hauré estalviat prous paraules com per a no callar en 7 dies!

I quin és el colmo del silenci? La gota que fa vessar el got? Que aquesta mateixa setmana se m'hagin espatllat els auriculars de l'iPod! 

Si algú em pregunta quina és la meva imatge de silenci (al més pur estil Bibiana Vallvé al programa Silenci? del 33) li penso ensenyar la meva foto de carnet! XD

PD.
A que no sabeu com estic actualitzant el blog... En silenci... Per sort, ara almenys tinc a Nina Simone cantant-me Sinnerman de fons!

---------------------------------------------------------------

I'll try to put some words in order...

I am provably living one of the most quite weeks I ever had.

It's been a week since Jordi left to San Francisco. Natalia came and left. And since then I wake up every morning, I take a shower, I eat my breakfast, I dress up myself, I take the skytrain, I change to the bus, I walk to the office, and all that in the most complete silence.

Once in the office, I say hello to everyone, I talk with whoever is needed , I sit in my desk infront of the computer. And that way I spend some 8 or 9 hours with some sporadic interventions of my colleages every now and then, until it's 5 o'clock that I say "Bye! See you tomorrow. Have a good one!". Then I take the bus, I buy milk that my fridge is empty, I take the skytrain, three stops and I walk home. Then I fall surrendered on the couch.

It's soon, so you decide to watch a movie, your internet is not working properly, so you check your hard drive and you watched all them (some even twice or three times), but the ones that you never feel like watching.

Finally you choose The Artist; maybe the first mute film since the invention of the sound in the movies.   
You got asleep, and you wake up thinking that maybe it's time to go to bed.

I don't know if I speak while I sleep, but if not, soon I'll have saved enough words to be talking seven days in a row.

And what's the straw that broke the camel's back? That this same week I broke my headphones of the iPod!

If someone ask me to think about how silence looks like, I'll give them an ID picture of me. :S

PS.
Guess how I am writing this post... In silence... Luckily, at least, as background Nina Simone is singing Sinnerman to me.